July 2006 – alCim

Bichitus del Danubi

Ho havia de fer, era indispensable, banyar-me al Danubi i ho he fet! El dia ha començat amb calor, com cada dia, hem agafat alguna cosa al Anker (molí vell austríac per entendre’ns), un cacaolat de mig litre i un suc de taronja per menjar al metro mentre anavem cap al Danubi. I un cop allà, he fet el pas, m’he ficat dins del Danubi, i podia sentir com els Bacteris de ciutats com Amsterdam, Nürnberg, Regensburg, Viena, Bratislava, Budapest, Sofia …. se m’anaven adhering al cos. Per sort després hem anat a un parell de piscines amb clor per desinfectar-nos tot el que puguessim. Abans d’anar a casa a dutxar-nos ens hem aprofitat de la oferta del peix a meitat de preu d’una taverna grega per passar una mica la gana.

A la tarda hem tornat a caminar i hem trobat llocs més amagats i que l’altre dia no vam veure, esglesies petites, esglesies mig tortes i sinagogues. A part de pastisseries de carrers pijos, una plaça amb un monument buit als jueus morts i un monument a la pesta. Els meus peus, pobres, ja s’estan immunitzant i m’està recordant a quant la Matagalls-Montserrat (per cert, públicament desde aqui demano voluntaris per acompanyarme en l’edició d’aquest any :P).

Finalment hem anat a menjar a un lloc del centre amb bona companyia i després cap a l’ajuntament, on ens hem pres una beguda boníssima a base de una especie de licor de gerds, vi blanc i gerds (i alguna cosa més que no he estat capaç de descobrir) mentre manteniem una agradable conversa entre alemany, castellà i català i escoltant la òpera de fons, si es que a Àustria, hi ha classe.

I ara a dormir, que demà toca matinar perquè el tren haig d’agafar (heu vist? ara faig una mica de rima i tot!).

#fis#

Sol, Llagues, Suor i Arxius

Tinc els peus destrossats, plens de llagues, avui hem seguit descobrint Viena ja que encara ens quedaven força coses per veure. Així que després d’un magnífic esmorzar anglès hem agafat el metro i cap al Castell de Schönbrunn, on tot i que no hem pogut veure els esquirolets, ens hem tornat a dutxar amb els aspersors, hem fet escalada (no veiéssiu com pujava allò) i hem admirat unes precioses vistes d’on es dedicaven a estiuejar els emperadors austríacs. Potser si el fregao de la guerra de successió hagués sortit com volien els nostres avantpassats, ara hi hauria una senyera al costat de la bandera austríaca. Qui sap.

Després del castell, la meva excel·lent guia ha caigut a casa d’una petita indisposició i m’he quedat jo sol però amb ganes de destrossar-me els peus, instints massoques que m’han dut caminant fins a l’arxiu de la resistència austríaca durant la segona guerra mundial, passant això si per carrers menys turístics però no amb menys vida. Reconeixeu-ho, ho trobaveu a faltar, el meu apunt bèl·lic del viatge, oi que si? doncs no us defraudaré, primer he visitat l’exposició permament on he trobat escrit de que tenien referències de la participació de voluntaris austríacs al bàndol republicà, així que ho he demanat al jove de la recepció i m’ha enviat cap a dalt, cap a l’arxiu, on m’ha rebut una dona gran que m’ha fet omplir un paper, fotocopiar el passaport i m’ha passat a un noi jove, que m’ha ensenyat alguna cosa (per no dir molt poc) i m’ha dit que era una pena que l’home que havia fet de brigadista no estigués, he dit que el pròxim cop que vingués a Wien els passaria a veure, oi tant, amb lo simpàtics que eren per ser austríacs :P!.

Tornant cap al Sol he baixat cap al Belvedere, per admirar les obres de Klimt, tenia gana, m’estava morint, però no trobava cap puesto de menjar mínimament ràpid (alias kebap, salsitxeria o pizzeria rapida) així que he seguit bevent aigua i mirant obres d’art fins que he sortit, i aleshores ja em començava a trobar malament i tirant cap a veure el senyor Strauss (bé, l’estàtua) no parava de buscar menjar, finalment, un bon rato després de saludar a Herr Strauss he trobat un kebap, i he dit, o ara o mai, així que m’he posat alguna cosa a l’estòmac. Després de pet cap a les cases de coloraines, la Hundertwasser, una casa que recorda lleugerament a Gaudí, mai se sap, potser el fantasma de Gaudí ronda per Wien per la quantitat de tramvies que hi ha. Ja no podia gaire més, així que he agafat un tramvia, he canviat a una parada plena de tramvies, he tornat a canviar i finalment he arribat a la Tigergasse, on m’esperava la meva guia plena d’energia per durme a menjar unes excelents salsitxes amb formatge.

Després de les salsitxes i de seguir demostrant de que no se menjar de forma polida, defectes que tenim alguns, hem tornat cap al lloc de botellón pijo (alias Museums Quartier) on m’he deleitat amb una conversa de dones despotricant de tot fill de veí :P! I amb tot, segueixen duent-nos pel mal camí, però, què fariem sense elles?

Dutxeta abans de anar a dormir, i a passar calor al llit, que potser demà toca refrescar-se al Danubi!

#fis#

Curs intensiu de monarquia austríaca

Els que em coneixeu sabeu que no sóc molt donat a la monarquia, però aquí em teniu com un campeón fent un curs intensiu de monarquia austríaca. I es que aquesta gent ho tenien ben muntat, desde una emperadriu (Maria Teresa) que tenia 16 fills per començar a casar-los de forma indiscriminada, passant per algun Joseph que altre, seguint per un rebesnet (Franz Joseph) que es va casar amb una pobra desgraciada anorèxica (alias Sísi) que li feia la vida impossible, cosa que el pobre home no podia acceptar, me la va enviar al palau d’estiu i va dedicar els diners que gastava en gelocatils a fer coses per al poble austríac. El fill se li va suicidar, no se sap perquè, i al nebot, m’el van matar a Sarajevo, cosa que va desencadenar el primer fregao mundial.

A part del curs sobre monarquia també ens hem dedicat a patejar-nos bona part del centre, amb el Rathaus, el parlament, la Karlskirche (davant de la qual m’he mullat els peus), la biblioteca, el palau, la església dels agustins (on estan els cors dels emperadors) i els caputxins (on estan els cossos dels emperadors), el danubi, el prater (noria gegant construïda el 1890) situat en un parc d’atraccions que pel matí competeix en afluència amb Terra Mítica, les torres de defensa antiaèria de la segona guerra mundial i una àmplia passejada per tramvies, metros i parcs.

Una cosa està clara, aqui s’hi respira aire imperial, el que en algunes coses no acaba de ser gaire clar, si imperi austrohúngar o imperi otomà. Una altra cosa que està clara, és que a Zara saben fer les coses, vas al centre de la ciutat (just davant de la catedral) i te’n trobes un, com si estiguesis a casa. La llàstima es que les dependentes deuen parlar alemany i les ofertes també estan en alemany, però vaja, a pesar de que parlin diferent, mes o menys ens entenem, sort tinc de que l’Ariadna m’acompanya i m’ajuda amb la traducció austríac-alemany.

I ja per acabar, un petit apunt gastronòmic, el platerot de botifarra negra esparracada amb patates mig bullides a un preu irrisori (5.5) rivalitza amb la tarta sacher que es fa al famós hotel sacher.#fis#

Botellon amb classe

Si es fa un botellón es fa amb classe!

Ja sóc a Wien (Viena) ciutat de emperadrius, emperadors, austríacs i austríaques, després de un viatge en tren molt entretingut de de 5 hores (el post del tren el penjaré després). El primer contacte amb Wien ha estat el viatge en metro fins a la residència de la Tigergasse on hem deixat els paquets per anar a fer un botellón pijín. Abans però, calia posar alguna cosa a l’estòmac i ens hem aturat a un dels múltiples Donners que floreixen com bolets per degustar evidentment un donner amb excés de pebre (a pesar de les indicacions de l’amable població semi-local).

Tornant al tema del botellón que és el que interessa als nostres estimats morbosos lectors, així, si es fa un botellón, es fa amb classe, res de places porcoses, mal iluminades i sentats en bancs guarros, si es fa botellón es fa en una plaça entre dos museus (si t’emborratxes que sigui de cultura), amb una especie de sofas durs on et pots estirar-sentar i amb uns garitos amb cervesa a 3 euros i amb la possibilitat de beure vi, no estariem parlant però del vi de garrafa que es fa servir pel calimotxo.

I ja per acabar, dir que els austríacs duen la festa al cos, se’ls veu, de moment Wien la podriem descriure com una ciutat plàcidament tranquila, clar que potser hi té a veure el fet de que fos diumenge per la nit, potser. Esperem que la brisa que corre els animi dema per la nit.#fis#

La més gran aventura mai explicada

Per dur a terme aquesta aventura van ser necessaris 20 litres de cervesa, 5 dies, 1 càmara digital, un ford Ka, 40 salsitxes, 4 pots de fideus bolognesa magi, esparadrap, topionic, 3 kilos de pasta, 2 creps, 1 Bayern ticket, un tros de porc senglar i l’etiqueta dels calçotets del Sergi.

Feia calor, molta calor, però desafiant el sol i la ja mencionada fins a la sacietat calor, vaig anar cap a l’aeroport a recollir el Sergi, ell em va demanar que a les 4 volia tenir cervesa a la sang, cap problema, a les 3 estavem sentats en un biergarten amb mig litre de cervesa cada un i un suculent entrepà de carn de porc adobada a la graella. Després de la parada vam anar a deshidratarnos donant una volta per Nürnberg fins que va ser l’hora d’anar a sopar, que ens havien convidat. I després de pet cap al spacepub, que era dia tranquil i on vam star jugant al futbolin de franc i bevent cervesa barata fins que ja es va fer tard. L’endemà tocava dokuzentrum!

Algun dia dedicaré un post al dokuzentrum, perquè es visita obligada, igual que el castell i el biergarten del wohrder wiese. Després del dokuzentrum a dinar, perquè a la tarda ens esperava cosa fina, aniriem a un kirchweih! Primer de tot definir kirchweih, és el que aquí en diriem festa major, una carpa, amb música i gent menjant i bevent. Amb la diferència que aqui no son nenazes i van directament amb la mass o gerra de litre. Després de donar deu mil voltes pel poble en questió (vam haver d’agafar un tren, i després un autobús), travessar un bosc i preguntar diverses vegades, vam trobar la carpa, on ens vam fotre ni més ni menys que 2 litres de cervesa, 2 entrepants de salsitxes i 1 plats de patates fregides (cada un). Per després tornar molt contentillos cap a casa passant pel bosc, l’autobús i el tren.

Dissabte va ser dia més calmat, vam anar a Ingolstadt, on està la central i museu de Audi, vam fer el imbècil un ratet amb cotxes que valien entre 30.000 i 100.000 euros (el més barat era el TT) fins que ens vam cansar i vam tornar cap a la plaça de l’ajuntament, on vam trobar un lloc on menjar-nos un suculent estofat de porc senglar, el lloc entranyable i l’amo simpàtic! Després de donar una volta per el poble, vam tirar cap a casa, parant abans a un poble on haviem de canviar de tren i buscant al poble en questió una festa major que hi havia anunciada. Per cert, al viatge d’anada unes noies que feien una despedida de soltera li van tallar l’etiqueta dels calçotets al Sergi, apunt graciós!

Diumenge tocava Regensburg, ciutat encantadora, de la qual em treuré el diploma de guia oficial, tot i ser diumenge, vam enganxar una festa o alguna cosa similar i l’animació era general i festiva. Per anar-hi vam utilitzar el super Ford Ka que la Marion i la Kim havien llogat el cap de setmana, riures, somriures i barreja de llengües (català, anglès, francès i alemany) a la ciutat més al nord de Itàlia. Nit de relax, sopar lleuger acompanyat de cervesa.

Dilluns dia de relax, recorregut per alguna cerveseria, escriure postals, tranquilitat, …, i després d’un dinar també lleuger acompanyat de cervesa, caipirovska a les 7 de la tarda i cap a casa la Kim i la Marion per sopar i després anar al Blaueradler, local de referència, on et deixes clavar a gust 3.20 euros per la cerveseta per l’ambient que ofereix. No de gent, si no ambient oriental en si.

I dimarts, comprar alguna coseta, i uns ous ferrats amb salsitxes de Nürnberg, i de pet cap a l’aeroport, a seguir passant calor un i altre.

Així que tingui una mica més de temps penjaré les fotos!

I el temps sembla que s’aturi

Ara mateix em trobo en un punt entremig entre Ansabach i Nürnberg teclejant el portàtil sobre la taula d’un tren com si fos un executiu més que enllesteix la feina que sap que havia d’acabar abans de tenir la reunió amb el client. Però ara estic pràcticament sol. Ara mateix Alemanya està paralitzada, s’està jugant el partit de semifinals que decidirà si Itàlia o Alemanya juguen la famosa final a Berlín. Vinc de Suttgart, i allà semblava que tothom fos partícip de l’alegria i la xerinola que ho impregnava tot. Grans i petits, nois i noies havien sortit al carrer en una mostra de devoció per una selecció rarament vista per mi. Però ara al tren estic sol, la lluna brilla a la meva dreta i il·lumina els boscos mentre els últims raigs de sol donen un toc vermellós als arbres de l’esquerra, i amb certa celeritat m’acosto al meu destí.

El tren està pràcticament buit, només tinc un noi al costat que sembla que hagi vingut de la tintoreria i un home darrere que davant la lleugera confusió que hi ha hagut abans de que sortís el tren perquè anava amb retard, em vigila i em parla en anglès per tal que arribi sa i estalvi a Nürnberg. Avui ha estat un dia de trens, un dia curiós, primer l’avió fins a Stuttgart, després al tren que em duia de l’aeroport a Stuttgart he trobat una noia que feia el viatge Gràcia – Nürnberg seguint els meus passos, però amb un tren unes hores abans, també he parlat amb una madrilenya que m’ha explicat com anar al museu de Mercedes i finalment he menjat un entrepà de salsitxa, uns maultaschen i he vist una pel·lícula mentre anava en tren.

I sembla que el temps s’aturi, a pesar de notar el característic moviment del tren que es dirigeix tot veloç cap a la segona part de l’aventura.

#fis#

Hipocresia

Com si d’un programa de fidelitat comercial es tractés ha entrat en vigor el carnet per punts. Està implantat a quasi tot europa, i diuen que redueix la siniestralitat, que està a uns nivells que fa glaçar la sang. Però sincerament jo sóc escèptic. Implantar el carnet per punts ha costat calerons, però molts menys que arreglar les carreteres. Moment aleatori: ahir a la carretera de Manresa a Solsona, tinc un cotxe davant i decideixo adelantar-lo, hi ha espai, veig la senyal de permís adelantar, la línia discontínua en questió i començo la maniobra. Escassos segons més tard, quina és la meva sorpresa quan veig que estic a l’altra banda de una DOBLE discontínua. Que evidentment creuo per acabar la maniobra. Quants punts se m’han restat? Quants punts s’haurien de restar a la Tura per deixar les carreteres així?

He vist moltes carreteres, desde les carreteres del desert del Marroc, fins a les pulcres autopistes alemanes, les solitàries carreteres noruegues o les interminables nacionals canadenques. I em pregunto, per a què serveix la senyalització de les carreteres espanyoles? Les senyals no tenen credibilitat, senyals de limit 60 amb curves de 90 graus i limit de 30 amb les curves de montmeló, zones d’adelantar nomes aprofitables per cotxes amb més de 200 cv i conductors agressius, ferms en mal estat, autopistes amb forats i cartells de pobles que apareixen i desapareixen……..

I desenganyemnos, això seguirà així pels segles dels segles, perquè una cosa que no han tingut en compte ni el Clos ni la Tura es que la quantitat de diners que es poden treure d’un conductor reincident està limitada pel nombre de punts, i les esperances de la resta de conductors de veure les carreteres arreglades quedaran esvaïdes per la falta de finançament.

#fis#