alCim

El dia ha començat amb un esmorzar a la terrassa del hotel amb vistes a lentrada de Petra. Feia una fresqueta q no era pas presagi de la calor que passariem durant el dia.

Primer hem anat cap al desert de Wadi Rum, a uns 100 km de Petra, i del que diuen que es dels deserts mes bonics del món. Un cop a lentrada em deixat el cotxe i ens han assignat un beduí autentic que portava un toyota pickup completament destrossat. Al principi ens ha molestat una mica perque tot i anar per pista ens hem trobat un parell de autocars (dividits en varios jeeps) que treien una mica de mágia al moment. Pero com que ens hem atrevit a fer el tour de 3 hores per la zona remota, aviat ens hem endinsat i ja no hem vist ningu mes. Lhabilitat del beduí era sorprenent travessant dunes i pedrots. Nosaltres anavem a la caixa en uns banc rupestres i un toldo igual de rupestre. El desert es indescriptible, roques i canyons que salcen entre les dunes dibuixant formes impressionants.

Despres de la calor del desert hem pensat que banyarnos al mar roig x refrescarnos seria una bona idea. Quan despres de hora i pico hem trobat un hotel que ens deixes fer servir la seva platja (a la publica la gent es banyava vestida i estava una mica bruta) hem vist q laigua estava tant calenta com laire sufocant que bufava. Laltre rao danar a un hotel era per menjar alguna cosa (a Aqaba estaven tots els restaurants tancats) i resulta que la cuina del bar estava tancada fins q hem dit q erem dr Barcelona. Es pot dir q hem menjat gracies al barça.

Tot seguit del super bocata menjat al costat del mar, hem tornat corrents al desert per enganxar la posta de sol. Hem arribat tard pero hem pogut gaudir destar una estona mirant les estrelles desde la quietut del desert.

Per acabar dir que avui sha acabat el ramadan i la gent tirava petards, feia sopars a les terrasses i posava llumetes a les cases. I aquest cop els carrers estaven mes iluminats que mai!

Dema altre cop cap a Amman!

Avui els lectors seran afortunats perque no tinc internet al portatil i per tant desde el iphone escriure poc!

Avui hem visitat Petra! una de les anomenades meravelles del mon! Per arribarhi hem fet 150 km desde amman x lautopista del desert. una carretera amb dos carrils x sentit pero creuable a discrecio. De cami hem trobat un castell, i sorprenentment shi podia entrar i estava relativament ben conservats. El timo del dia quasi el provoca un servidor q ha donat en una benzinera un bitllet de 50 enlloc de 5. Hem tornat enrere i malgrat labsent angles del benzinero, aquest no ha fet gaires objeccions al canvi. Per si de cas, hem marxat corrents.

Petra es impressionant, a lentrada hi ha una especie de lloret a la beduina a reventar dautocars (molt poca gent viatja sola). Nosaltres hem entrat a les dues i ja en sortia gent q portava desde les nou. Pero ha estat molt be perque llavat del principi hem gaudit amb calma del monument. De fet hem arribat fins al monestir, una construccio similar al Tresor (la mitica del indiana jones i mes coneguda) pero al costat duna vista impressionat i algun turista desperdigat (pocs feien els 500m de desnivell). Hem sortit dalla poc abans q es pongues el sol, despres de q ens convidessin a un te en una tenda amb una vista colpidora. El noi deia q vivia alli perque li encantava la vista i q la resta poc importava. Debiem tenir encara uns 8 km fins a la sortida i al final sens ha fet de nit. Pic abans de la sortida, a la Nuria i a mi ens han enredat per fer un te i menjar un arros prou bo. Llastima q haviem de passar encara x lhotel i els pares ens esperaven!

El dia ha acabat en un dels restaurants turistico-beduins de wadia musa (el abans considerat lloret)

Dema toca lawrence de arabia!

La sortida d’ahir d’Amman va ser cap a una zona més desplobada, i per tant no vam veure tan el tràfec dels pobles, però avui hem anat cap al nord, on hi ha molta mes densitat de població i hem vist els poblets en ebullició.

La primera parada ha estat Jerash, una ciutat que té una de les ruines romanes mes ben conservades del món. La ciutat romana es impressionant, queden dempeus els mítics cardus i decumanus (amb evacuació d’aigua, llambordes i columnes) i els temples estan bastant més conservats que les 4 columnes que queden a Barcelona. Entre les taquilles i el parking, estava ben situada una zona de souvenirs amb venedors molt pesats. Però com que estava una mica dormit m’he atrevit amb el cafe turc a 1 dinar (li he dit que era al mateix preu que a Barcelona però no ha volgut regatejar).

Desde les ruines es veia la ciutat nova, també bastant en ruines, i hem pensat que potser trobariem un super on comprar alguna cosa per menjarla mes tard pel camí. Hem intentat entrar, però hi havia un embús per un camí de terra que ens ha fet fixarnos en l’especie de super que hi havia al costat. Hem entrat. L’experiència  ha estat molt enriquidora, però poc profitosa. No tenien res per menjar mes tard sense cuinar, ni aigua, ni fruita. Hem acabat comprant llaunes de refrescs locals, unes galetes i una especie de nachos. El super estava tirant a guarrillo, les caixeres eren una mica lentes i nose molt be perquè tenien neveres si les tenien obertes i no refredaven. Al final hem trobat l’aigua en un altre super, pa de pita a uns nois al costat de la carretera i fruita a la parada del costat. Els nois ens han cobrat com tocava. La resta, per variar, un dinar.

Abans de menjar hem visitat l’impressionant castell de Ajlun, fortificació militar musulmana que es conserva en molt bon estat dalt d’un turó desde on es domina bona part del territori. La part graciosa ha estat trobarse amb els mateixos autocars que a Jerash. La veritat es que turistes sols, no n’hi ha gaires. Just després hem menjar i hem gaudit del timo del dia a la reserva de Ajlun (on havien muntat un centre de visitants amb ajuda del govern espanyol). Nosaltres voliem fer una petita caminada, i a part de no tenir mapa, ha dit que ens deia el que podiem fer si li pagavem l’entrada a la reserva (8 dinars més taxes). Ens ha cobrat, s’ha ficat els diners a la SEVA butxaca i ha enviat al colega a dirnos on estava la sortida del camí. El camí prometia diversió per mitja hora. 8 minuts més tard estavem de tornada al centre de visitants… Per si fos poc, hem demanat si ens podien fer un tè (hi havia un restaurant buit amb un paio vestit de cuiner) i ens ha dit que no, que era ramadan.

Per acabar el dia hem anat a veure si podiem veure el riu Jordà, i hem baixat fins a la vall. Per arribarhi però hem hagut de passar per un control militar, ensenyar els pasaports i dir que estavem fent. Poca conya que estavem a menys de 3 km de la frontera amb Palestina (cosa que ens ha recordat el mobil cambiant de companyia). Els pobles, almenys a la part nord de Jordània, son extensos, de cases baixes, i amb molts comercos al costat de la carretera, sobretot mecanics i parades de fruita. Les cases estan tirant a derruides, i n’hi ha on ja hi viu la gent tot i veure clarament que no estan acabades. La zona que delimitava amb el Jordà, encara es veia mes pobre que la resta. La indumentària de les dones es molt mes conservadora que a la capital.

Just abans d’arribar a Amman, hem parat a Salt, ciutat construida en una especie de forat gegant, i on s’entra i surt per una autopista de pendent considerable. Allà hem fet un shawarma local sorprenent, ni tenia salsa de yogur, ni verdura ni res. Tant sols pita i pollastre. Estava bo! Llàstima de les patates fregides congelades. Hem sopat a Amman, en un restaurant on hi havia un tio amb organillo que acompanyava un calco del Georgie Dann emulant al Julio Iglesias en Àrab. Impagable. Impagable també que li demanin al meu pare el pin de la VISA per ficarlo al TPV …

Demà, a fer l’Indiana Jones!

Ahir va ser de nit, i avui tocava de dia! Aixi que a les 8 i poc ja estavem sortint per la porta del hotel per baixar cap al centre. Orientarse per Amman es complicat, bàsicament perquè no tots els carrers estan transcrits a l’anglès i no hi ha cap carrer que sigui recte. tots fan una minima curva o el creuament es en curva. La primera sorpresa es que moltes coses estaven tancades i feien un horari diferent, a causa del ramadan. Això ens ho hem trobat a la botiga de orange i la majoria de botigues del carrer. Després de passar pel mercat de fruites i verdures hem passat pel teatre romà, molt impressionant i ben conservat. Una cosa que hem descobert, es que les coses petites sempre valen un dinar (suposo que per al turista), aixi que si per exemple agafes fruita, primer l’agafes tota, i dpres preguntes quan es. Serà un dinar. A mig matí ens hem enfilat fins a la ciutadella, antiga fortificacio utilitzada per totes les civilitzacions. El complexe com a tal no era res de l’altre mon, però la vista sobre la resta de la ciutat molt impressionant. De baixada hem anat a comprar un mocador palesti (i pel camí uns pastissets de verdures i carn) i ens l’han mig fotut. Hem volgut entrar a una botiga que nomes venien tuniques i mocadors (algo aixi com el emiddio tucci de Amman), i hem sortit amb un parell de mocadors made in england a un preu que potser era exagerat. Això si, eren bastant mes macos i acabats que els de la botiga de turistes. Per cert, el mocador vermell es el jordà, i el negre es el siri. Una altra cosa, quan us diguin que parlen anglès, no us en fieu! Només saben dir preus!

Abans de agafar el taxi per anar al hotel, hem fet les ultimes compres, uns pastissets àrabs per postre, i una sim de prepago de orange. Un cop a l’hotel, capbussada rapida a la piscina i a dinar les 4 coses que habiem comprat. Per tot just després comprovar que sortir d’Amman pot costar MOLT mes del que un es pensa. Sortir d’Amman però ens ha permès descobrir cap al sud tota una zona plena de botigues que no tenia res a envejar al centre. Aixó si, l’hem definit com uns encants en gran i en àrab.

L’objectiu de la tarda era veure els castells del desert, que hi ha cap a l’est, en direcció a la frontera amb Iraq. El desert com a tal es bastant impressionant, pel fet que hi discorre la carretera molt transitada, i els castells son molt més petits del que un es pensava. Al que hem acabat entrant, no ens han volgut donar tiquets i per postre ens han convidat a tè en una tenda que tenien montada al costat del centre de visitants. En un principi ens havia donat les claus del castell i ens havia dit on estava, però al final s’hi ha repensat i ha vingut a vigilarnos, per acabar fumant davant del cartell que posava “no smoking please”. Abans que es pongués el sol, ens ha donat just temps de veure el oasi de Arzaq, sota una ventolera impressionant que li donava un toc molt autèntic.

Conduir per Jordània es una experiència, de dia la carretera es veu clara, i els camions que adelanten davant teu també. De nit, intueixes que hi ha asfalt per on vas, però la mala iluminació, els camions que van pel mig i el mal estat del mateix, te’n fa dubtar constantment. Algun susto hi ha hagut …

Avui hem anat a sopar més fino, en un restaurant on semblava que hi hagués la burgesia ammanesa, perquè anaven tots molt ben posats i hi havia mes “occidentalitzats” que més cap al centre (i les botigues del voltant eren bastant occidentalitzades també). Tot i així, 4 kebabs en plato amb guarnició, pastisset de ramadan, humus i mutabal i te per tothom, menys de 10 euros per cap. Segueix costant mes car l’esmorzar del hotel, però dificilment substituible perquè a aquelles hores no hi ha res obert i menys per menjar!

Ja sóm a Jordània! Hem arribat sobre les 7 i pico i just sortir de l’avio ens hem hagut d’esperar una bona estona per entrar al país. Primer havies de fer cua per pagar el visat (10 Dinars que havies de canviar al garitodel costat) i després cua per passar immigració. A la sortida dels equipatges ens esperava el tio de Sixt per durnos fins al cotxe, un chevrolet sedan prou gran. Li hem dit que portariem tots el cotxe i ens ha dit que no paguessim el suplement, que seria massa car, i que no passava res perquè el portessim tots. Per mi que tenia pressa. Ha estat ell mateix qui ens ha fet seguirlo per portarnos fins al hotel. Parlant de l’hotel, estan tots mig fortificats, hi ha controls de metalls a l’entrada i barreres de ferro per entrar amb el cotxe.

Un cop deixades les coses al hotel, hem agafat un taxi, que ens ha portat fins al downtown, ens ha timat perquè ens ha donat una volta innecessària, però be, no hi ha res com promocionar l’economia local. Eren passades les 10 d’un diumenge i l’animació al carrera era sorprenent! Li hem intentat preguntar al taxista perquè era, però el seu anglès era massa xungo d’entendre. Un cop al centre hem buscat el Hashem restaurant, garito que en certa forma ha recordat al bismilla (pel tipus de local i la higiene) però on feien nomes humus (i variants) i falafel (ah, i patates fregides). El atracon de falafel i humus que ens hem fotut per 2 euros cada un, no te nom! El millor era l’home del garito que portava els falafels en un bol, i els anava servint per les taules amb les mans. Els coberts, tovallons i plans, eren un luxe innecessari (amb un paper sobre la taula fas). Sortint d’allà hem anat a menjar pastissets, un altre atracon al canto. Finalment hem pujat caminant al hotel, un bon tros però que ens ha permes veure amb mes detall la animada nit d’Amman. No hi havia gaire dones, i algunes d’elles vestides de forma bastant occidental, però el que si que hi havia era molts homes sentats al carrer o en terrasses improvitzades fumant pipa o prenent cafè. Mentre estavem pujant, hem notat que els cotxes pitaven molt, finalment hem descobert que li pitàven a la Núria ….

Demà l’objectiu es passar el matí per Amman, i a la tarda sortir cap a l’oest per veure castells!

Ni se molt be on és la Seca, ni realment m’en vaig a la Meca, però poc n’hi falta. En poques hores hem d’aterrar a Amman, capital del Regne Hachemita de Jordània. En alguns llocs es descriu el país com un vei silenciós en un barri sorollós. Ens dirigim doncs a un dels llocs on la història de les religions (i de les societats) s’ha escrit més d’un cop i continua escribintse avui en dia.

L’objectiu es estar una setmana, i visitar el Mar Mort, la ciutat de Petra, el desert de Wadi Rum, castells de les croades i alguns passatges bíblics. Per si fos poc, durant uns dies coincidirem amb el Ramadán.

Només falten dues setmanes per un dia assenyalat per als Catalans: el dia de Sant Jordi, alguns ja esteu pensant a quina damisela regalareu la rosa, altres esteu esperant amb fruició algun títol novelesc per comprar-vos. Però de ben segur que tots voleu menjar pa de Sant Jordi!!!

Es per això que he creat un petit mini site dedicat al pa de Sant Jordi. Allà podreu trobar la recepta, la història i fins i tot on tastar-lo !

Us deixo amb una fotografia del pa que fan al forn Montserrat!

Bon dia desde Berlin!

Ja he complert el desig que tenia de tornar a Berlin pero per visitarlo de forma una mica diferent. I ha estat gracies al Christiaan, que m’ha allotjat a casa seva i m’ha fet de guia turistic durant dos intensos dies.

Divendres despres dels problemes per arribar (retrassos al aeroport gracies als controladors francesos) vam sopar i vam anar de baretos fins acabar en un garito petit pero on vaig descobrir el “berlin minimale”, una variant autoctona del techno minimale (tampoc soc cap expert).

Dissabte, despres d’esmorzar vam visitar el museu de la DDR, on s’explicava la vida cotidiana a la DDR i per la tarda vam visitar el Tacheles, centre d’art alternatiu amenasat de ser enderrocat per l’ajuntament. Despres de intentar veure dos botigues interessants i menjar el currywurst mes famos de Berlin (un currywurst sense res especial) vam intentar en un local amagat al costat del riu decorat com una nau espacial, per desgracia hi havia una reunio privada i no ens hi van deixar entrar. La nit va comensar en una festa en una casa ocupa, amb ambients diferents i tot, i va acabar en una fabrica abandonada en una sessio de fusio entre musica electronica i balcanica.

Diumenge no gaire tranquilitat, brunch, mercadillo a mauerpark, descoberta del heise zitronen (suc de llimona calent) i descans i relax en una especie de piscines salades relaxants. Finalment sushi per sopar i uns vinets a la weinerei, un lloc on tu beus, i pagues el que consideres just en funcio del que has begut i com estava.

I ara mateix em trobo en un cafe, fent temps per al ICE que em portara a Nuernberg per assistir al embedded world per buscar empreses que tinguin ganes de descobrir el google power meter europeu!

Com cada any avui ha estat tarda de panellets! M’agrada fer panellets però només de dues clases, que son les que m’acabo menjant: xocolata i llimona. Els de llimona no tenen cap secret aparent, ametlla, sucre, una punta de suc de llimona i raspadura de pell de llimona. Els de xocolata però sempre havien estat un drama, perquè un cop portes tota la tarda amassant l’ametlla i el sucre, quan poses la xocolata de cobertura es disgrega tot plegat i costa moltíssim fer boletes o cuadradets o el que fos, per si fos poc quedaven força durs i més que panellets semblaven galetes de xocolata de la castanyada.

Avui però amb la Núria hem trobat la solució! Clares a punt de neu. Un cop tens l’ametlla i el sucre amassats (amb una micona de patata feta al microones) i ja has tirat la xocolata de cobertura fosa al bany maria ho remenes tot be fins que no quedin trossos “blancs”. I després afegeixes dues clares a punt de neu (amb la batidora es un plis plas) i segueixes amassant, el que fins fa un moment semblava pols de panellet, torna a integrar-se i et permet fer boletes un altre cop! Finalment es passen les boletes per maizena i sucre glaç i 15 minutets al forn a 180 graus!

I el mateix passa amb aquest viatge, ara mateix estem amb el Sergi (ja hem deixat el Salva a l’estació de tren de Syracuse) en un econolodge a 200 km de Newark, preparantnos per tornar definitivament. Abans hem menjat l’hamburguesa de rigor amb “aritos de cebolla” en una “taverna-grill” del costat.

El dia ha donat molt de si, ens hem llevat amb una dutxa lleugerament calenta (però un lavabo gelat) i un esmorzar de la gasolinera (cafè, donut i english muffin amb ou i “salsitxa”). Per agafar forces per tornar a agafar la canoa, ja que avui feia un sol espatarrant, i caminar mitja horeta fins a una bassa enmig del bosc.

Hem dinat al costat d’un altre llac el que ahir vam comprar per si de cas no trobavem sopar a la gasolinera de Blue Mountain Lake i hem nat tranquilament fins a Syracuse, on hem deixat el Salva al tren. Per acabar, tal i com he dit al principi, hem parat per dormir al econolodge de Clarks Summit. Curiosament, just a la cruïlla on diumenge passat ens vam desviar de l’autopista per començar el camí cap a Buffalo.

Per cert, aqui els mosquits també son gegants i ens han deixat plens de picades, tan de les aventures d’ahir com d’avui.

Anavem a l’aigua! Avui post amb un dia de retràs sobre les aventures del parc. Tot va començar amb l’esmorzar al mateix bar on haviem esmorzat el dia anteriror, ous, torrada, patata i cafè. Haviem d’estar a les 5 de la tarda a Blue Mountain Lake, poble perdut enmig del parc de les Adirondack, ja que era fins a aquella hora que teniem garantida l’habitació.

La primera aventura va venir a la frontera, on van descobrir que el meu passaport caducava el 12 de Juliol (i a l’entrada m’havien donat permís per estar 3 mesos). Tot va quedar en un dels seus “double check”, però ens van fer anar a un edifici, donar les claus del cotxe (mentre el registraven) i fernos esperar quasi mitja hora.

A l’entrada al parc ens va ploure, parant només per al moment on vam parar per menjar a Saranac Lake, on vam comprar pegatines i mapes (i ens van preguntar per enessim cop què parlavem) i vam menjar una de les millors hamburgueses del viatge, crua crua!

De pet cap a Blue Mountain, quan vam arribar vam quedar sorpresos, teniem en una habitació al pis de dalt d’una casa de fusta que donava al llac. Per 25 dolars adicionals ens van deixar una canoa, 3 salvavides i 2 rems. No vam dubtar ni un moment a posar-nos el banyador i conquistar la illa del mig de llac, amb el temps just de tornar quan començava a ploure de debó.

Encara quedava estona i aventures, i vam portar el nostre pudent (algun dia explicaré perquè) rav4 per una pista forestal, sota la pluja i mentre el sol s’anava ponent. Just a la sortida de la carretera vam trobar un lloc que semblava autèntic, ens hi vam ficar de pet. Va resultar ser un bar de carretera amb ambientació relacionada amb les carreres NASCAR i on la familia que el portava menjava a la barra mentre nosaltres ens deleitavem amb unes “alites de pollo”. La cosa va acabar amb una llarga conversa sobre Estats Units amb la mestressa mentre intentavem acabar una partida de billar.

Comentari al preguntarli la taxa d’alcoholemia màxima per conduir: “tenim 2 polis, i un segurament ja està dormint”.

Pensant paraules o adjectius per descriure Montreal (i per tan pel post) se’m fa dificil triar-ne una. I es que Montréal m’ha agradat molt. És una ciutat que combina un cert estil europeu amb els gratacels i la bojeria comercial americana, per si fos poc els preus son acceptables i la gent és encantadora.

Tot ha començat de bon matí movent el cotxe, perquè aqui no es pot aparcar als carrers en una hora concreta del dia, així que hem hagut de buscar un carrer on ja hagués passat la hora prohibida. L’esmorzar l’hem enllestit en un bar a base de ous, bacon, patata i torrades en una terraseta a la rue St Denis. A continuació hem fet cap al Vieux montreal, lloc turístic per excelència però encantador. Després de veure per fora la basilica de Notre Damme hem tastat una mica del que en diuen la ciutat subterrània, per fer cap a la zona de sota el Parc Mont Royal i fer una crepe en una placeta.

Després de dinar, l’objectiu era pujar dalt el Mont Royal per veure la vista, a dalt només hem estat 10 minuts admirant les vistes de la ciutat, però per arribar ens ha costat més d’una hora gràcies als “simpatics” autobusos de la ciutat.

Per acabar el dia ens hem patejat la Rue Ste Catherine, artèria comercial de la ciutat (i on hi havia cert nombre sospitós de locals de danseuses) i zona xunga quan arriba al seu final per acabar en un bar de turistes fent una cervesa, això si, el músic de carrer l’ha amenitzat com deu mana!

El sopar ha estat complicat, per què comptavem amb la presència al Vieux Montreal de llocs una mica més adequats al nostre pressupost, però no ens hem arrugat i hem acabat entrant en un dels llocs que deuria ser més chic de la ciutat. Hem compensat el preu del sopar amb una altra cervesa en un autèntic Pub Quebecois, o altrament dit una terrassa a la rue St Denis mentre veiem passar els personatges que anaven de juerga. Hem acabat el dia comprovant que el cotxe seguia a lloc i sense multes, no sense abans passar per el bar encantador on ahir vam fer una cervesa.

Demà tornem a Estats Units, així que podeu tornar a seguirnos (si hi ha cobertura) a www.twitter.com/xorduna.

El principal objectiu d’avui era arribar a Montreal, i ho hem aconseguit! Ara mateix estem al alberg, amb el cotxe “ben aparcat” i la visita a un bar feta. Demà continuarem amb la descoverta. El camí per arribar fins aqui no ha estat lliure de sorpreses ni aventures.

Després de llevar-nos i preparar les maletes, hem anat fins a la part “centre” de Buffalo, ens coneixiem ja tots els voltants i totes les autopistes, però hagués estat una pena marxar sense veure una mica més la ciutat. En fi, ja està, ja ho hem fet i ens hem quedat força igual. A més per postres, no hem encertat el carrer de tornada i hem passat per cada lloc que feia certa por (fins i tot hi havia en un descampat una limusina trotinada a la venta).

A la tornada hem passat pel Walmart i el Borders (on he gaudit d’un 20% de descompte per serne soci i haver rebut la oferta corresponent) i de camí a buscar el Salva hem parat en un tal “Manhattan Bagel” per menjar alguna cosa. El lloc era dubtós, però ho hi havia pressa, i després de entendre’ns amb la cambrera, ha agafat una fiambrera amb una mica de ou liquid, li ha tirat el bistec en questió (l’entrepa era bistec amb ou i formatge fos) i ho ha posat 6 minuts al microones. He menjat coses pitjors.

De camí cap a Montreal, hem tornat a passar la frontera amb Canadà, aquest cop ens han preguntat què hi anavem a fer i a què ens dedicavem per guanyar-nos la vida. Es el tercer cop en 3 dies que entrem a Canadà, ja ens deuen coneixer.

La gana apretava, eren les 10 i encara faltaven 80 km per Montreal, aixi que hem passat per una cadena autòctona, el Husky House, on ens han deleitat amb pizza, espaguetis i clases de quebecois.

No ha estat fins arribar a Montreal i demanar l’habitació i la posterior birra al bar de turno que hem pogut parlar en francès amb llibertat. Al bar s’hi estava be, però a pesar dels tirants, les sandàlies i els pantalons curts de la poblacio local, plovia a bots i a barrals, a la mínima que ha amainat, hem fet cap al nostre alberg.

Quan els barcelonins aterrem a una ciutat americana, acostumats als coloms com estem, tenim la debilitat de ilusionarnos quan veiem esquirolets saltant i corrent pels parcs de les ciutats. Desgraciadament, quan portem un parell de dies ens adonem que els esquirols no són sinó una versió una mica més mona dels coloms que tenim a Barcelona. Avui però hem tingut la oportunitat de veure’n d’autèntics.

Després de llevar-se amb tranquilitat i buscar i retrucar per trobar un lloc on passar la nit del dissabte (finalment hem acabat en un lloc on hem d’estar abans de les 5 de la tarda i on ens deixaran llogar una canoa) hem agafat el cotxe i hem anat 100 km al sud de Buffalo fins al parc estatal de Allegany. Els parcs estatals no son tan impressionants com els nacionals però en aquest hem pogut disfrutar de tranquilitat i repòs. Hem pagat els 6 dolars de rigor per ajudar a la manutenció del parc (com a turistes honrats hem esperat que el guarda acabés de fer les seves necessitats per pagar-li) i amb el mapa ens hem passejat per muntanyes baixes, carreteres poc transitades i pistes forestals voltades de boscos frondosos. Abans de sortir del parc hem menjat un super entrepà de truita (feta en un pot per escalfar la llet) i hem fet la siesta com deu mana. Dins el parc hem pogut veure esquirolets més petits i força més encantadors.

Abans de acabar el dia hem pogut travessar a Canada per veure les Niagara Falls com deu mana (i tornar ser preguntats on ens haviem conegut). El cert es que les cascades son força impressionants, pero els gratacels i casinos cutres que tenen al costat els hi donen un aire de fa 30 anys certament particular.

El dia ha acabat amb una barbacoa al costat del jacuzzi de la residència del salva, que la noia de la residència ha interromput per dirnos que a les 11 en punt haviem de marxar. Ja m’explicaràs perquè volen una piscina, barbacoa i jacuzzi si no es per passar-hi tranquilament les nits “càlides” d’estiu.

Demà, de compres i cap a Montreal!

Avui hem fet una visita de altes volades! Hem anat fins a Toronto (Canada), capital financera de Canadà, i malgrat que la ciutat i el seu entorn eren bastant (per no dir molt) planes, hem pujat a la CN Tower, que fins fa un parell d’anys ostentava el record de construcció més alta. El mirador a 447 m sobre el terra ens ha permes observar el que hem estat tot el matí caminant després de un viatge de 2 hores i pico per autopista.

El punt més sorprenent del viatge ha estat al moment de passar la frontera, on després del tipic interrogatori (que incloia preguntes del tipus, on us vau coneixer?) ens han posat dos segells ben macos al passaport. L’arribada a Toronto ha estat de cop, i de poc ens passem el centre.

Després de aparcar el cotxe al costat del port hem fet cap al “centre” de la ciutat, un munt d’edificis molt alts d’oficines connectats per passadisos sota el terra entre ells (imagineu el fred que deu fer al hivern aqui). Ens haviem llevat tard i teniem gana just arribar allà, així que hem sucumbit a la oferta local de “sausages + fries = 5.5 CAD”. Patates i salsitxa molt bones, que hem menjat atacats per gavines davant de l’ajuntament.

Amb la panxa plena hem passat pel Chinatwon (bastant autentic) i per un grupet de botigues hipis, mostrant que Toronto, tot i ser bastant sosa era una ciutat de contrastos interessants. D’allí a la Universitat (verd per tot arreu i edificis que recordaven a Anglaterra) i cap a la zona pija de galeries d’art i botigues cares. Abans de pujar a la torre hem baixat per un dels carrers comercials, plens de botigues i mes contrastos. A destacar el Eaton Center, centre comercial enorme (amb tres plantes subterranies) connectat per passadisos amb els edificis del costat.

La tornada hauria estat normal si no fos perque ens hem perdut just abans d’entrar als Estats Units, i hem acabat anant per carrerons travessant vies i polígons (seguin les indicacions de “trucks usa”) fins a la frontera, on ens han interrogat altre cop sobre el que haviem fet a Toronto abans de deixarnos passar.

El resum, Toronto, ciutat sosaina a primera vista però amb contrastos interessants i ideal per passar tant sols un dia. Demà? qui sap el que el futur ens depararà!